A mesura que la protagonista i el públic avancen acompanyats durant el viatge, se n’adonen que, depenent de l’entorn (atracció) es manifesten unes emocions o unes altres amb més o menys intensitat. Se n’adonen que, no és que siguin porucs, és que experimenten por. No és que siguin alegres, és que els naix riure en aquell moment perquè s’ho estan passant bé.
Això, dona peu a reflexió dels estereotips i etiquetes amb les que ens encasellem a nosaltres mateixes. Permet plantejar-se:
Estar bé és el que he sentit en les atraccions on reia? Per tant sempre he d’estar en atraccions on em diverteixi? És xauxa la vida? Seria sostenible mantenir-me sempre en aquestes atraccions que em causin plaer? És viable l’hedonisme d’Epicur?
Al final del trajecte, dins un mar potser de confusió, aclarim la conclusió i missatge que volíem transmetre amb el nostre treball, d’acord amb el nostre paradigma vital.
En la societat actual, estem sotmesos a una sobrestimulació. Els factors externs ens condueixen la vista més a fora que endins, acabant-nos submergint en una nebulosa d’abstracció, construida socialment.
Una nebulosa atemporal i multiespacial, que ens fa estar a tot arreu acabant estant enlloc, acabant-nos fent sentir que estem perduts que ja no sabem “ni en quin dia parem”. Una societat que ens carrega de tasques però ens exempta de la MAJOR responsabilitat: la conducció de la nostra vida. William Ernest reflecteix aquesta responsabilitat amb Invictus: “Soy el amo de mi destino, soy el capitán de mi alma”. Però, quantes persones podrien dir això avui en dia?
L’altre dia vaig llegir un tweet relacionat amb aquest plantejament que em va fer reflexionar: “Avui en dia aquell que pot convinar-se la vida per fer més coses (tasques), és un heroi.
No tenir temps a què? La meva meta a la vida és acabar el dia dient “tinc tot això fet i em queda això per fer” o és el poder anar cada dia a dormir amb la consciència néta i tranquil·la, sabent que he viscut en plenitud i que m’he cuidat de la millor manera com perquè valgui la pena viure el dia de demà? Saber que un té temps, ocasiona que ens poguem permetre dir "he perdut el temps, però no passa res", exemptant-nos de la responsabilitat d'invertir-lo en viure la vida que volem.
Considerem que l’art és una eina que permet conectar-nos amb el món interior i preguntar-li directament a l’ànima amb què carreguem cada dia abans d’anar a dormir. En aquest mar que és la vida, què ens fa de suro i que ens fa de plom; que ens ajuda a flotar i tirar endavant, i que ens estanca, retè i esfonsa. Ajuda a cuidar la nostra part més espiritual permetent-nos (sobre)viure en aquesta normalitat tant racional.
És per això que, amb la nostra obra, volíem ajudar al públic a conectar amb la seva essència més honesta per plantejar-se què vol dir “estar bé”. És entrar dins un parc d’atraccions cada dia?
Nosaltres creiem que “l’estar bé” no és una meta a aconseguir, un camí de sacrifici per assolir el plaer màxim d’estar bé, arribar a “veure la llum (blanca) al final de túnel”. Nosaltres estem d’acord amb Albert Espinosa: “no es tracta d’arribar a la “felicitat” sinó de ser “feliç” cada dia”. Per tant, “l’estar bé” és el mantenir un estat de benestar i equilibri personal en cada moment. Gestionant les emocions internes per adaptar-nos al canvi constant al que està sotmés l’entorn. I per a poder fer això, un ha d’estar conectat amb el seu “estimat caos”, ha de saber com està en aquell moment present per poder-se adaptar de la millor manera possible a l’entorn d’aquell moment.
“Everybody has always told us to be good, but nobody said it was easy”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada