Caixafòrum

Pot l’art transportar-nos a un altre lloc? 

Pot la postura amb què vivim al món condicionar la nostra perspectiva? 

Pot una llar ser un espai públic? 

Abans d’entrar a aquesta exposició, les preguntes haurien pogut contestar-se de manera senzilla, quasi bé automatitzada. Les meves espectatives no anaven més enllà de poder gaudir de l’oportunitat de contemplar objectes bells. No obstant això, després de la sorpresa d’haver-me trobat davant d’escenaris que trencaven amb els esquemes, on la bellesa no estava en l’obra en sí sinó en la seva interpretació, la sensació amb la qual vaig abandonar la sala era de satisfacció i realització. 

Diana Guijarro ens ofereix l’oportunitat de qüestionar-nos on i qui som a l’exposar-nos diferents situacions quotidianes on, segons l’individu que l’observi, es converirà en una realitat única i diferent. Només a l’entrada de l’exposició ja ens trobem amb una gran construcció per reflexionar sobre la realitat que percebem. 

L’artista ens dóna a entendre que la imatge que tenim del que coneixem com a “relaitat” no serien més que les hombres de la foguera del mite de la caverna, representada a la gran construcció. Per poder entrar en aquesta obra, s’ha de fer a quatre potes. Donant a entendre que, per poder apreciar l’art i la veritat de la vida, hem de canviar de perspectiva. A més a més, els llançols tacats d’orina i sang ens ajuden a trencar amb la idea que tot allò que idealitzem per la televisió o les xarxes socials, no deixen de ser persones o instruments reals, igual que nosaltres. Que pixen, que tenen la regla, que es fan mal si es tallen, que algun cop es van fer pipí al llit de petits. 

Aquesta reflexió segueix el fil amb “Los trabajadores”. Un ballarí que inicia la dansa ubicant-se on és, quin sòl trepitja, per poder, finalment, acabar expressant-se on voldria anar. Mesura un espai, que seria buit si no fos per ell, amb el seu cos.  

Mona Hatoum ens qüestiona també què és una llar. En la cultura occidental, la normalitat d’una llar està constituida per una casa amb jardí, pare, mare i dos fills. Però, i si una circumstància externa afecta aquesta imatge? I si una bomba ensorra la casa i s’enduu els pares? La llar acaba sent la maleta que et cap a la mà amb els efectes personals i, algun de funcional, les persones que t’acullen o inclòs un mateix.

“Ostres, però això seria provisional, només fins que a l’acabar l’exili s’instaléssin de nou en una altra casa”. Però i si a l’altra banda de la pròpia situació no hi hagués casa on anar? I si tot el que pogués entendre’s com a llar ho limitéssin dos cartrons i una vorera? Podríem acabar entenent que la llar no té perquè sempre ser un espai privat? 

Aquesta exposició, ens qüestiona també l’actitud social davant un esdeveniment poc convencional. Per exemple Andrea Fraser ens mostra com una noia “normal” fa veure que segueix la guia del Museu Guggenheim de Bilbao amb normalitat. De sobte, tot donant a entendre que s’escolta la guia, comença a adoptar una actitud eròtica amb una columna del museu. La reacció de la gent és de curiositat en vers la columna en comptes d’en vers la noia. 

Hi ha moltes altres obres interessants en aquesta exposició però, en conclusió podem afirmar que l’artista el que busca és qüestionar la persona que som per preguntar-nos