Caixafòrum

L'exposició "Art i mite. Els déus del Prado" aplega una acurada selecció d'obres que formen part de les col·leccions del Museu Nacional del Prado. A través de pintures, escultures i medalles –datades entre el segle I aC i el final del segle XVIII–, s'ofereix una àmplia mirada sobre la mitologia clàssica i la seva representació al llarg de la història de l'art.

L’exposició s’organitza en vuit seccions temàtiques. 

El que més m'ha interessat d'aquesta exposició ha sigut la (re)connexió que propiciava amb els nostres orígens occidentals. Mites com els d'Eco o l'Óssa Major em van ajudar a recordar que la base social de la nostra cultura prové dels Clàssics Grecs. Aquesta exposició, em va incitar a voler conèixer més la visió dels autors i filòsofs de l'època perquè, només a través de les obres del Caixafòrum, ja em vaig sentir més propera a l'entendre la nostra societat. Des d'aleshores, que com més investigo sobre la mitologia grega i la filosofia clàssica, que ens entenc d'una manera molt més compassiva i no tant judicial. 

Les obres que més m'han interessat han estat, d'una banda, les de l'estil de Prometeu Encadenat d'Esquètil perquè m'atrapava la incoherència a què els associava. Com poden predominar aquests colors tan foscos si al pensar en l'Època Clàssica amb el que em ve al cap és puresa i blancura? Perquè connecto amb el patiment si la visió dels filòsofs que ha arribat a les nostres mans em transporta a la serenor? 

Llavors, vaig poder recordar que ni tot és tan blanc ni tot és tan negre. Com més gran és el buit que ens deixa el patiment, més profunda és la serenor sentida. Les contraposicions permeten arribr l'humà a la seva grandesa. No en el sentit de ser més gran que ningú, sinó el de poder ampliar la seva persona a la seva millor versió.

D'altra banda, també em van captivar obres com la de Narciso, 1636 - 38 perquè explicava l'origen de mots, constel·lacions i conceptes que avui dia tenim molt arraigats a la nostra identitat. Em van ajudar a reflexionar que, avui dia, observem les visions d'altres cultures perquè no ens sentim en pau amb la nostra. Em va recordar l'intrusa que em sento al tan sols imaginar la meva pertinença o associació amb el budisme, confucionisme, taoisme, etc. transportant-me a la calidesa clàssica que em va resultar molt propera i familiar. Vaig entendre que, per comprendre'm a mi i la societat en la que visc, havia de buscar dins la visió estoica i mites clàssics.